diumenge, 19 de desembre de 2010

D'un dia per l'altre


Veig a la tele que TV3 dedica aquest any la seva Marató Solidària a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Potser semblaré un inculte dient això, però el primer que em passa pel cap és dir "i què és aquesta malaltia?". Ho vaig preguntar a la mare que em va parir i m'ho va explicar, però jo en volia saber més, i és que m'agrada saber les coses per molt dures que pugin ser. Llavors veig a la tele que la mateixa cadena prepara un reportatge sobre persones que porten cadira de rodes, explicant les seves vivències, la seva resposta a la discapacitat, la seva vida diària, els seus sentiments. Llavors em poso a pensar... I arribo a una conclusió no massa sofisticada, però amb la que puc aprendre moltes coses i desenvolupar l'empatia que puc tenir de cara als altres: Aquest reportatge s'ha de veure. La mama diu que sí. Tot correcte.

Dijous, 22:00h: ja em trobo preparat per mirar el reportatge, que dura una hora aproximadament. Hi ha un reportatge a fons sobre un noi jove que fa poc que ha tingut un accident de trànsit. Es veu com s'esforça a l'Institut Guttman, com el deixa i com s'enfronta a un gran repte: la seva nova vida quotidiana (les obres que fan a casa per fer-la accessible, com ho afronta amb parella, com es treu el carnet de conduir...). I així fins a un any de seguiment de la seva vida, les seves reaccions i la seva implicació demostren que és un noi valent i fort.

Alhora, anaven tractant diferents temes (amor, sexe, relacions amb els fills, la reacció dels companys de feina i dels familiars, el canvi d'estil de vida...). Aquests temes els comenten altres lesionats medul·lars recordant quant els va costar superar-ho psicològicament per culpa de la frase: "ja no podré tornar a...". Però al final tots se n'han adonat que és millor intentar buscar solucions i, tal com ho va dir un d'ells: "no menjar-se el coco".

Evidentment, a mi se'm passa pel cap una reflexió aterradora: "I si em passés a mi...?". Començant per anar a l'institut, a moure'm per Mataró, per Barcelona, pel món... per les dificultats diàries, perquè sé que hi ha gent molt dolenta en aquest món. Però... i a mi què! Hem de tenir ben clar que hi ha un dret i deure que diu que tots som iguals i que ens hem de respectar i estimar sense discriminacions de cap tipus siguem com siguem!

Així doncs, estic molt content de que avui, diumenge 19 de desembre, es faci una iniciativa com La Marató, la qual li dono tot el meu suport! Bona setmana!

4 comentaris:

Joana ha dit...

Un escrit real i una mica angoixant...
No hi pensis, les coses "dolentes", venen soles i aquí ens tindries, com sempre no?.

Glòria ha dit...

Martí, com diu la mare que et va parir, les coses venen soles, i de vegades quan menys les esperes, el més important es rebre recolzament en moments durs.
Un escrit fantàstic on parla de dolor, de superació, d'igualtat, de solidaritat... Lluitem per un món sense barreres!

martí6 ha dit...

Totalment d'acord amb les dues!
:)

creatiu ha dit...

Hem de valorar el que tenim i viure cada dia que ens despertem!